Dècada Infame
From Wikipedia, the free encyclopedia
Es coneix com la Dècada Infame al període de la història de l'Argentina que comença el 6 de setembre de 1930 amb el cop d'Estat cívic-militar que va derrocar el president Hipólito Yrigoyen i finalitza el 4 de juny de 1943 amb el cop d'Estat militar que va derrocar al president Ramón Castillo. Aquest període es va caracteritzar pel frau electoral, la persecució de l'oposició (principalment contra la UCR) i la corrupció generalitzada del Govern, en el context de la violència electoral.
El nom li va ser donat pel periodista nacionalista José Luis Torres,[* 1] en tant que també va ser anomenada com «restauració neoconservadora»,[1] període de «restauració política» o «restauració conservadora»,[2] «república conservadora»[3] i alguns historiadors titulen els seus llibres sobre el període com «La República impossible» (1930-1945)[4] o «Crisi econòmica, avanç de l'Estat i incertesa política (1930-1943)».[5]
En aquesta conjuntura, Argentina va negociar el pacte Roca-Runciman amb el Regne Unit, que va garantir les exportacions de carn a canvi d'importants concessions econòmiques de part de l'Argentina, entre les quals es va destacar la concessió de tots els mitjans de transport públic de la ciutat de Buenos Aires a una empresa mixta anomenada Corporación de Transportes de la ciutat de Buenos Aires (CTBA). D'altra banda, l'aïllacionisme comercial de les grans potències va contribuir finalment a iniciar el desenvolupament industrial per mitjà de la substitució d'importacions. La política econòmica es va tornar estatista i es va crear el Banc Central de la República Argentina, al costat de gran quantitat d'organismes estatals reguladors (Junta Nacional de Grans, Junta Nacional de Carns, etc.) i empreses públiques (Fabricacions Militars, Alts Forns Zapla, etc.). El desenvolupament del sector industrial fa que el 1943 superi al sector agropecuari per primera vegada en la història argentina.
Durant aquest període també va començar la migració massiva del camp a la ciutat i de les províncies del nord cap a Buenos Aires. L'impacte de la Gran Crisi econòmica va obligar molts agricultors i altres treballadors del camp a traslladar-se als afores de les ciutats més grans, la qual cosa va provocar la creació de les primeres villas miseria (barraquisme). Així, la població de l'Argentina a la zona de Buenos Aires va passar d'1,5 milions d'habitants el 1914 a 3,5 milions el 1935.[6] Mancats d'experiència política, en contrast amb la immigració europea que portava idees socialistes i anarquistes, aquests nous ciutadans proporcionarien la base social, en la pròxima dècada, per al peronisme.[6]
Els pobres resultats econòmics de la política i el descontentament popular van donar lloc a un altre cop d'Estat, el 1943 (la «Revolució del 43»), pel Grup d'Oficials Units (GOU) (la facció nacionalista de les Forces Armades Argentines), contra el president en funcions Ramón Castillo, amb la qual cosa es posava fi a la Dècada Infame.