Conversions forçades als regnes hispànics
edictes del segle XVI que prescrivien l'Islam a diversos regnes hispànics / From Wikipedia, the free encyclopedia
Les conversions forçades de musulmans als regnes hispànics es van promulgar a través d'una sèrie d'edictes que proscrivien l'islam als regnes de la Monarquia Hispànica als actuals estats d'Espanya i de Portugal. Aquest procés va tenir lloc a principis del segle xvi a cadascun dels tres Estats que hi havia: el Regne de Portugal el 1497-1500, la Corona de Castella el 1500-1502, seguida de Navarra el 1515-1516, i finalment la Corona d'Aragó el 1523-1526.[1]
Després que els regnes cristians acabessin la Reconquesta el 1492, la població musulmana se situava entre 500.000 i 600.000 persones. En aquest moment, als musulmans que vivien sota el domini cristià se'ls va atorgar l'estatus de mudèjar, permetent legalment la pràctica oberta de l'islam. El 1499, l'arquebisbe de Toledo, el cardenal Francisco Jiménez de Cisneros, va iniciar una campanya a la ciutat de Granada per forçar el compliment religiós del cristianisme mitjançant la tortura i l'empresonament, la qual cosa va desencadenar en una rebel·lió musulmana. La rebel·lió va ser finalment sufocada i després utilitzada per justificar la revocació de les proteccions legals i convencionals dels musulmans. Els esforços per fomentar les conversions es van redoblar i el 1501 oficialment cap musulmà romania a Granada. Animada per l'èxit de Granada, la reina Isabel I de Castella va emetre un edicte el 1502 que prohibia l'Islam a tota la Corona de Castella. Amb l'annexió de la Navarra Ibèrica el 1515, més musulmans es van veure obligats a observar les creences cristianes sota l'edicte castellà. L'últim regne a imposar la conversió va ser la Corona d'Aragó, els reis de la qual havien estat prèviament obligats a garantir la llibertat religiosa dels seus súbdits musulmans sota un jurament inclòs en les seves coronacions. A principis de la dècada de 1520, va tenir lloc un aixecament contra l'Islam conegut com les Germanies i els musulmans en territoris rebels es van veure obligats a convertir-se. Quan les forces reials aragoneses, amb l'ajuda dels musulmans, van reprimir la rebel·lió, el rei Carles I d'Espanya va dictaminar que aquestes conversions forçades eren vàlides; per tant, els "conversos" eren ara oficialment cristians. Això va posar als conversos sota la jurisdicció de la Inquisició espanyola. Finalment, el 1524, Carles va demanar al papa Climent VII que alliberés el rei del seu jurament de protegir la llibertat de religió dels musulmans. Això li va atorgar l'autoritat per actuar oficialment contra la resta de la població musulmana; a la fi de 1525, va emetre un edicte oficial de conversió: l'Islam ja no existia oficialment a tot Espanya.
Mentre que l'adhesió al cristianisme en públic era requerida pels edictes reals i imposada per la Inquisició espanyola, les proves indiquen que la majoria dels convertits forçats (coneguts com a "moriscos") s'aferraven a l'Islam en secret. En la vida pública quotidiana, la llei islàmica tradicional ja no podia seguir-se sense la persecució de la Inquisició; com a resultat, es va promulgar la fàtua d'Orà per reconèixer la necessitat de relaxar la xaria, així com per detallar les formes en què els musulmans havien de fer-ho. Aquesta fàtua es va convertir a la base del criptoislam practicat pels moriscos fins a la seva expulsió en 1609-1614. Alguns musulmans, molts d'ells prop de la costa, van emigrar en resposta a la conversió. No obstant això, les restriccions imposades per les autoritats a l'emigració significaven que la sortida d'Espanya no era una opció per a molts. També van esclatar rebel·lions en algunes zones, especialment en aquelles zones muntanyoses de fàcil defensa, però no totes van tenir èxit. Finalment, els edictes van crear una societat en la qual els musulmans devots que secretament van refusar la conversió van coexistir amb els antics musulmans que es van convertir en cristians practicants genuïns, fins a l'expulsió.