Basílica menor
From Wikipedia, the free encyclopedia
Una basílica menor (en llatí: basilica minor) és un títol atorgat a diverses esglésies catòliques. Segons el dret canònic, cap església catòlica pot ser honorada amb el títol de basílica, llevat que sigui per concessió apostòlica o pel costum immemorial.[1]
En relació a les esglésies, els escriptors sobre arquitectura fan servir el terme basílica per descriure una església construïda d'acord amb un estil particular. Els primers cristians construïren les catedrals en aquest estil, segons el model de les basíliques seculars semipúbliques, i el seu creixement en mida i importància senyalà el traspàs gradual del poder civil cap a les mans episcopals, aproximadament cap al segle v.
Al segle xviii, el terme adquirí un sentit canònic, sense tenir res a veure amb aquest estil arquitectònic. Les basíliques, d'acord amb aquest sentit canònic, es dividirien en majors i menors. Actualment, només existeixen quatre basíliques majors, totes elles a Roma: Sant Pere del Vaticà, Sant Joan del Laterà, Santa Maria Major i Sant Pau Extramurs. Tota la resta de basíliques existents al món són basíliques menors.